Thérèse Raquin, Émile Zola

 

Thérèse Raquin

 En el nostre temps, gairebé no hi ha més que dos o tres homes que puguin llegir, comprendre i jutjar un llibre. D’aquests consento a rebre lliçons, convençut que no parlaran sense haver penetrat les meves intencions i apreciat els resultats dels meus esforços. Evitaran amb compte pronunciar les grans paraules buides de moralitat i de pudor literària; […] no demanant-me més que obres consciencioses, sabent que només la bestiesa perjudica la dignitat de les lletres. […] Siguin quines siguin les seves conclusions, admetran el meu punt de partida, l’estudi del temperament i les modificacions profundes de l’organisme sota la pressió dels entorns i  de les circumstàncies. Em trobaria davant de veritables jutges, d’homes que busquen de bona fe la veritat, sense puerilitat ni falsa vergonya, que no creurien haver  de mostrar-se angoixats per l’espectacle de parts d’anatomia nues i vives. L’estudi sincer ho purifica tot, com el foc. Certament, davant el tribunal que ara em complac a somiar, la meva obra seria ben humil; reclamaria sobre ella tota la severitat dels crítics, voldria que en sortís negra de ratllades. Però almenys hauria tingut la joia profunda de veure’m criticar pel que he intentat fer, i no per el que no he fet.

Thérèse Raquin, Émile Zola, Éditions Gallimard, 2001, p. 28
Traducció: Xavier Serrahima