The Paris Review Interviews, Ralph Ellison
ENTREVISTADORS: […] considera la seva novel·la una obra purament literària, oposada una de la tradició de protesta social.
ELLISON: […] no reconec cap dicotomia entre art i protesta. Apunts del subsòl, de Dostoievski és, entre altres coses, una protesta contra les limitacions del racionalisme del segle XIX; Don Quijote, La condition humaine, Èdip Rei, El procés —totes elles encarnen protesta, fins i tot contra la limitació de la mateixa vida humana. Si la protesta és antitètica a l’art, que hauríem de fer amb Goya, Dickens, o Twain? Sentim moltes queixes sobre l’anomenada “novel·la de protesta” […]; però em sembla que els crítics podrien queixar-se amb molt més acuradament sobre la falta de domini i del provincialisme que és típic d’aquestes obres.
ENT: Però no és difícil per a un autor negre escapar al provincialisme quan la seva literatura es refereix a una minoria?
ELL: Totes les novel·les tracten sobre alguna minoria: l’individual és una minoria. L’universal en una novel·la —no és això tot el que reclamem avui en dia?— només s’assoleix a través de la representació d’un home específic en una circumstància específica.
Writer at work, The Paris Review Interviews, 2nd series, Ralph Ellison (1955), Penguin Books, 1978, p. 122
![Robert Walser, descrivint, a través de la interpretació musical de Paganini, l'essència de l'art; de qualsevol art veritable. Històries, Robert Walser,
@editorialflaneur, 2025. Traducció:
@annasolerhorta
#Històries #RobertWalser #Flâneur
#annasolerhorta
"Històries, Robert Walser
Paganini […] tocava com per a ell mateix o per a ningú; tocava com li sortia de dins i, tan bon punt com començava a interpretar una composició, s’oblidava que tocava.
[...] justament per això tocava tan bé. Tocava com si ell fos l’esclau d’un encanteri, i l’encanteri, el mag demoníac. El dimoni no era tant ell mateix com la manera que tenia d’interpretar, s’hi sotmetia [...].
Així tocava Paganini. [...] i molts oïdors es tapaven els ulls per con-templar el regne interior de l’ànima, l’amor i l’esplendor [...].
La música era per a ell com el curs de la vida mateixa; on s’hauria encabit la vanitat? L’art també el feia patir; era la seva mestressa afectuosa i implacable, la roca que havia d’escalar, la resistència que havia de vèncer, el cel que havia d’assaltar i conquerir cada cop.
[...] vivia quan tocava, i només era enterament un home allà on oferia un concert. [...] D’aquesta manera captivava i encisava el públic, encisant-se a ell mateix. Feia aflorar records i tornava la vida a coses mortes i enterrades temps enrere, i el que l’escoltava era tot ulls, tot orelles.
"](https://elplaerdellegir.xavierserrahima.cat/wp-content/plugins/instagram-feed/img/placeholder.png)