Consideracions/ respostes d’E.M. Forster sobre la creació de personatges literaris.
“Entrevistadors: Tots els seus personatges tenen un model en la vida real?
E.M. Forster: en cap llibre he anat més enllà de la gent que m’agrada, la persona que crec que sóc, i la gent que m’irrita. […] No tenim el poder d’observar la diversitat de la vida i de descriure-la desapassionadament.
E: Pot dir-nos alguna cosa sobre el procés de convertir una persona real en un de ficció?
F: Un truc pràctic és mirar enrere aquesta persona amb els ulls mig tancats, descrivint plenament certes característiques. Em quedo amb uns tres quarts d’un se humà i em puc posar a treballar. No es pretén obtenir la semblança, ni es pot obtenir, atès que un home només és ell mateix enmig de les circumstàncies particulars de la seva vida i no enmig d’altres circumstàncies. […] Quan tot va bé, el material original desapareix aviat, i emergeix un personatge que pertany al llibre i només al llibre.”
The Paris Review Interviews Writers at Work. 1st series, E.M. Forster, Penguin Books, 1983, p. 32.
Traducció: Xavier Serrahima
#EMFortser #parisreview #PenguinBooks #ParlemDeLlibres #Literatura #literaturaCatalana #Llegir #Llibres #LlegirEnCatalà #QuèLlegir #CríticaLiterària #LiteraturaDAutor #XavierSerrahima #ElPlaerDeLlegir
![Robert Walser, descrivint, a través de la interpretació musical de Paganini, l'essència de l'art; de qualsevol art veritable. Històries, Robert Walser,
@editorialflaneur, 2025. Traducció:
@annasolerhorta
#Històries #RobertWalser #Flâneur
#annasolerhorta
"Històries, Robert Walser
Paganini […] tocava com per a ell mateix o per a ningú; tocava com li sortia de dins i, tan bon punt com començava a interpretar una composició, s’oblidava que tocava.
[...] justament per això tocava tan bé. Tocava com si ell fos l’esclau d’un encanteri, i l’encanteri, el mag demoníac. El dimoni no era tant ell mateix com la manera que tenia d’interpretar, s’hi sotmetia [...].
Així tocava Paganini. [...] i molts oïdors es tapaven els ulls per con-templar el regne interior de l’ànima, l’amor i l’esplendor [...].
La música era per a ell com el curs de la vida mateixa; on s’hauria encabit la vanitat? L’art també el feia patir; era la seva mestressa afectuosa i implacable, la roca que havia d’escalar, la resistència que havia de vèncer, el cel que havia d’assaltar i conquerir cada cop.
[...] vivia quan tocava, i només era enterament un home allà on oferia un concert. [...] D’aquesta manera captivava i encisava el públic, encisant-se a ell mateix. Feia aflorar records i tornava la vida a coses mortes i enterrades temps enrere, i el que l’escoltava era tot ulls, tot orelles.
"](https://elplaerdellegir.xavierserrahima.cat/wp-content/plugins/instagram-feed/img/placeholder.png)